Contes per sentir 📖

En Leo tenia a dins un petit volcà. Gairebé sempre dormia tranquil, però quan una cosa li semblava injusta —que li prenguessin el cotxe vermell, o que li diguessin «no»— el volcà començava a bombollejar.

Un dia la seva germana va agafar el seu dibuix i PUM!, el volcà va esclatar. En Leo va cridar tan fort que fins i tot ell es va espantar.

La seva mama es va ajupir al seu costat i li va dir: «Pots estar molt enfadat. Però el volcà no pot fer mal. El refredem junts?». I van respirar com si inflessin un globus gran, molt a poc a poc, fins que el volcà es va tornar a adormir.

Quan s'apagava el llum, la Vera sentia sorolls: crac, toc, fffff. El seu cor començava a córrer com un conillet.

«Hi ha un monstre?», pensava amagada sota la manta. Però el seu peluix Ós sempre era allà, amb els seus braços suaus.

El seu papa li va explicar un secret: «La por només vol protegir-te, per això t'avisa. Però des del teu llit estàs fora de perill». La Vera va abraçar l'Ós, va respirar a poc a poc… i va descobrir que els sorolls només eren la nevera i el vent. La por, a poc a poc, es va fer petitona.

L'avi d'en Mateu se n'havia anat a viure molt lluny, i en Mateu el trobava moltíssim a faltar. De vegades li sortien llàgrimes sense avisar.

«No passa res per plorar», li va dir la seva mama. «Les llàgrimes són el caliu que surt a fer un tomb».

Junts van fer una caixa especial: a dins hi van posar una foto, una pedreta del parc de l'avi i un dibuix. Quan en Mateu el trobava a faltar, obria la caixa i explicava un record. La tristesa seguia allà… però ja no estava sol amb ella.