Un perquè per viure

Viktor Frankl era un psiquiatre vienès quan va ser deportat a camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Va perdre la seva família, la seva feina, tot el que tenia. Enmig d'aquest horror, va observar una cosa que després convertiria en l'eix de la seva obra: no eren necessàriament els més forts físicament els qui sobrevivien millor psicològicament, sinó, moltes vegades, els qui conservaven algun sentit pel qual seguir —una persona a qui tornar, una obra per acabar, una raó pròpia—.

El 1946 va publicar L'home a la recerca de sentit, on recull aquesta experiència i posa les bases de la logoteràpia, un enfocament centrat en el fet que l'ésser humà necessita sentit, no només plaer o absència de dolor, per sostenir-se. Al llibre recupera una frase que atribueix a Nietzsche i que resumeix la seva idea central: "Qui té un perquè per viure pot suportar gairebé qualsevol com". No és que el patiment deixi de fer mal; és que un sentit clar et dona alguna cosa a què aferrar-te mentre dura.

Aquesta idea, nascuda en les pitjors condicions imaginables, té una aplicació molt quotidiana. Quan la feina és dura però sents que importa, es porta millor que una feina còmoda i buida. Quan cuides algú i saps per què ho fas, el cansament pesa diferent. El sentit no elimina la dificultat, però canvia la teva relació amb ella: deixa de ser només un pes i esdevé també un propòsit.

No cal passar per un camp de concentració per aplicar això. N'hi ha prou de preguntar-te, davant d'allò que et costa ara mateix, quin és el teu perquè. De vegades no elimina el com, però sí que et dona forces per travessar-lo.