El conte del cec i la llum

El cec i el llum: una història de qui il·lumina fins i tot quan està trencat

Expliquen que un cec caminava de nit per un camí de terra. Portava a la mà un llum encès.

Un viatger, estranyat, li va dir:

—Per a què portes un llum si tu no pots veure la llum?

El cec va somriure i li va respondre amb tota la calma:

—La llum no és per a mi. És per a tu. Perquè no xoquis amb mi. Perquè no em facis mal sense voler. Perquè puguis veure el teu camí quan t'aproximis a mi.

El viatger es va quedar en silenci podent fer la seva pròpia reflexió

De vegades, qui més foscor ha viscut és qui més llum entrega.

No la porten als ulls. La porten al cor.

Ser llum fins i tot en les teves pitjors nits

Aquest conte és un dels meus preferits perquè és un conte que em fa reflexionar molt i que a més intento que formi part del meu camí.

Una manera de recordar que es pot continuar donant llum encara que per dins estiguis apagat. De cuidar els altres quan no et cuiden a tu. De sostenir i acompanyar quan tu ets qui necessites aquest suport. De ser tendresa, paciència i dolcesa… fins i tot en mig del caos.

I el més fotut de tot és que moltes vegades vaig encendre aquesta llum sense rebre'n cap a canvi. Vaig encendre el llum no per a mi, sinó perquè els altres no xoquessin amb mi, i perquè els altres poguessin veure el seu camí. Per no molestar. Per no fer mal. Per continuar sent «el bo», «el cuidador», «el que entén».

Però aquest conte ens recorda alguna cosa essencial:

La meva llum no pertany a qui no la valora. La meva llum és la meva essència, no la meva obligació.

No soc aquí per il·luminar qualsevol. No soc aquí per sostenir sistemes trencats. No soc aquí perquè el meu llum es consumeixi donant claredat a qui només aporta ombres. No soc aquí per intentar il·luminar el camí d'algú que no vol mirar per por de mirar endavant.

La meva llum és un regal, no un accés gratuït.

Qui la vulgui veure, que la vegi. Qui no, que segueixi el seu camí. Però mai no podré apagar la meva llum per qui mai no va aprendre a mirar.

Quan tu ets el dispositiu que manté estable un sistema inestable

A la vida quotidiana passa alguna cosa que s'assembla molt a això.

Imagina una llum d'emergència. No una llum bonica ni decorativa, sinó una d'aquelles que hi són per evitar cops. No destaca, no busca atenció. Simplement avisa. Està encesa perquè no hi hagi xocs, perquè ningú no es faci mal.

Aquesta llum compleix la seva funció fins i tot quan tot el que l'envolta està fallant.

Quan la llum és l'única que sempre està encesa

El problema apareix quan aquesta llum és l'única que mai no s'apaga. Quan ningú revisa el seu estat, ningú es pregunta si necessita recarregar-se i ningú s'adona que s'està quedant sense energia.

Continua il·luminant. Continua complint la seva funció. Fins que un dia s'apaga.

No perquè hagi fallat sinó perquè ningú no pot il·luminar per sempre sense rebre energia.

Quan la teva estabilitat sosté els altres, però ningú no cuida la font

Hi ha persones que funcionen així. Com un senyal constant d'estabilitat en entorns caòtics. Són les que avisen, les que calmen, les que sostenen i les que eviten col·lisions emocionals.

Són les que s'avancen, les que baixen el to, les que posen ordre quan tot està embolicat.

Però quan sempre ets tu qui encén la llum, quan sempre ets tu qui s'adapta i quan sempre ets tu qui cuida, alguna cosa per dins comença a buidar-se.

No és feblesa. És desgast.

Cap dispositiu està dissenyat per emetre llum de forma infinita sense recarregar-se. I cap persona hauria de viure així.

Quan la teva energia es dona per feta

La teva llum no és un servei automàtic. No és un sistema que els altres puguin usar sense límit. No és un recurs gratuït ni una obligació silenciosa.

És energia viva.

I quan no tries on posar-la, acaba consumint-se en espais on mai no va ser realment valorada. Llocs on la teva funció és evitar danys aliens mentre tu et vas quedant sense marge.

No es tracta d'apagar la llum, sinó de triar on il·lumines

No es tracta de deixar de ser qui ets. Ni d'apagar la teva essència. Ni d'endurir-te.

Es tracta d'entendre alguna cosa molt senzilla: les llums també necessiten descans, recàrrega i un entorn que les cuidi.

No apaguis el teu llum. Però deixa de col·locar-lo en espais on només serveix perquè els altres no es facin mal… mentre tu et quedes a les fosques.