La pujada des del fons: el que ningú et conta sobre tornar a veure la llum

De vegades, quan creus que ja ets fora

De vegades a la vida hi ha moments en què sents un petit retrocés. Després d'una etapa dolenta, traumàtica, que et fa trontollar fins a caure al més profund d'un pou, costa sortir-ne. Quan finalment en surts, notes una llesca d'aire fresc, un aire nou. És aquell instant en què t'adones d'on has estat i quina és la sensació real d'estar fora.

Però les ferides continuen sent-hi. Les ferides del pou. Els records de la foscor, de la manca d'aire, de l'ansietat. Tot això roman i deixa marca.

Mentre avances, aquell aire fresc que t'havia retornat la vida passa a segon pla perquè les ferides i els records traumàtics apareixen per recordar-te el que vas viure, la teva ment sap que tot va passar però el teu cos ho reviu i aleshores la ment torna a aquell lloc. Et preguntes com vas acabar allà, recordes moments en què encara no hi eres dins, quan alguna cosa ja t'avisava que podies caure.

Recordes altres instants on començaves a endinsar-te cap al més profund, però com que t'havies acostumat a la solitud, al soroll intern, al malestar, a la foscor… pensaves que potser no era un pou, sinó un sotrac, un túnel, i que al final hi hauria llum. I continuaves caminant, enfonsant-te sense saber que estaves cada vegada més avall.

El pou no apareix de cop

I al final, sense adonar-te'n —o sense haver volgut mirar— acabes al pou. Acabes al més profund i ja no saps sortir-ne. Estàs sense forces. No pots menjar. No pots somriure. Veus una llum a la llunyania, però et sembla massa llunyana. No t'atreveixes a sortir perquè tens por.

I ja t'has habituat a aquell lloc.

Fins que un dia ja no pots més. Un dia dius prou, t'aixeques, puges cap a la llum, cap a l'aire, cap a l'exterior, cap a la llibertat de no ser al pou.

Tot això deixa una marca enorme… segurament de per vida. Però aquesta marca és la que t'ajudarà a no tornar a caure, perquè quan et trobis davant d'una situació semblant, recordaràs aquell senyal a la teva pell emocional.

Quan el cos recorda abans que tu

El curiós és que, fins i tot quan ja creus que estàs avançant, quan recuperes la tranquil·litat després d'haver treballat durant setmanes per deixar enrere el dolor, la ràbia i la frustració… de sobte et despertes amb malsons.

Revivint totes les sensacions del pou. Amb ansietat. Tot i saber que ets fora, mentre el teu cos et recorda el mal que estaves.

En el meu cas —a dia d'avui, que quan publiqui aquest post ja haurà passat una estona— aquesta matinada he tingut un malson que m'ha fet sentir de nou al més profund. Ha tocat les meves tres ferides principals i les meves tres pors essencials.

Les meves ferides: • Ferida de rebuig • Ferida de traïció • Ferida de comparació

Les meves pors: • No ser suficient • Ser substituït • Perdre el meu territori emocional

Tot això és el que vivia quan estava al pou. Encara que l'experiència va ser molt més que tot això...

Explicar-ho també forma part del camí

Perdre la por a explicar-ho és el primer pas per sanar.

La càmera de vigilància que va quedar massa sensible

Imagina una càmera de vigilància instal·lada en un lloc on, durant força temps, van passar coses serioses. Entrades inesperades. Soroll constant. Sensació de perill real.

Per protegir aquell espai, en algun moment algú va pujar la sensibilitat del detector de moviment. I tenia tot el sentit. Era l'única manera de sobreviure allà dins. El problema és que, quan tot això s'acaba i el lloc torna a estar en calma, la càmera no ho sap. Ningú li ha dit que ja no cal estar en alerta màxima.

Així que continua funcionant amb la configuració antiga. La que es va crear per a un entorn hostil. I aleshores comença a gravar-ho tot.

Una ombra que passa. Un canvi de llum. El moviment gairebé imperceptible d'una cortina. Una branca que es mou amb el vent.

L'alarma salta una vegada i una altra, tot i que ja no hi hagi intrusos. No perquè la càmera estigui espatllada ni perquè funcioni malament, sinó perquè va ser configurada per a un lloc perillós i encara no ha tingut temps de reajustar-se.

Després de sortir d'un pou emocional passa alguna cosa molt semblant. L'entorn ha canviat, sí. La situació ja no és la mateixa. Però el sistema d'alerta continua funcionant com abans.

Per això apareixen els malsons. Per això el cos reacciona abans que la ment. Per això tornen sensacions antigues quan, objectivament, ja no ets allà.

No és que estiguis retrocedint. No és que alguna cosa vagi malament.

És una càmera interna que encara no sap que pot baixar la sensibilitat.

I no es tracta d'apagar-la, ni d'arrencar-la, ni de forçar que deixi de gravar. Es tracta d'alguna cosa molt més lenta. D'anar reajustant poc a poc el nivell de detecció, amb temps, amb calma, amb experiències segures que es repeteixen.

Perquè aquesta càmera, tot i que ara gravi massa, és la mateixa que et va protegir quan estaves en perill. I també serà la que t'avisi si algun dia tornes a acostar-te a un lloc que no és segur per a tu.