Llei del mirall en relacions: per què et perds sense adonar-te'n

Què és la llei del mirall en una relació

Hi ha una part d'aquesta idea que al principi costa acceptar. Perquè sona gairebé a injustícia. Com si tot el que et passa fos responsabilitat teva, i no va d'això, va d'alguna cosa més incòmoda, però també més alliberadora: entendre quina part de tu participa en el que estàs vivint.

Jo no entenia això quan era dins de la relació. Per a mi, tot era prou clar: hi havia coses que no encaixaven, maneres de tractar-me que em feien mal, situacions que em deixaven confós… però sempre trobava una forma de justificar-ho, o d'explicar-ho, o d'esperar que canviés.

I aquí és on entra, sense que te n'adonis, la llei del mirall, no com a teoria bonica, sinó com a experiència real.

Per què t'afecta tant el que fa l'altre

Recordo moments molt concrets en els quals alguna cosa dins meu s'activava. Comentaris que em feien dubtar de mi mateix, situacions en les quals sortia sentint-me petit, o directament malament, però sense saber gaire bé per què. I el curiós és que moltes vegades ni tan sols reaccionava. M'ho guardava i ho processava després.

Si ho miro ara amb perspectiva, no era només el que passava fora, era el que això tocava dins, perquè quan algú et fa sentir constantment insuficient, confós o en falta, no només passa alguna cosa a la relació… toca una ferida que ja hi era, i això no és per culpar-te, és per entendre-ho. Perquè si no entens això, repeteixes.

Com et perds en una relació sense adonar-te'n

Una de les coses que més m'ha costat acceptar és aquesta: jo no vaig "triar" que em tractessin així. Però sí que hi va haver moments en els quals no vaig posar límits. Moments en els quals vaig dubtar de mi abans que de la situació, moments en els quals vaig prioritzar entendre l'altre abans que escoltar-me a mi, i aquí és on la llei del mirall deixa de ser una idea i es torna pràctica.

Perquè no es tracta que l'altre sigui el teu reflex exacte. Es tracta que la relació reflecteix el que tu estàs disposat a sostenir, encara que et faci mal, i això, quan ho veus, ho canvia tot.

La projecció no sempre és evident

Es parla molt de l'ombra, de projectar, de Jung… però en el dia a dia no es sent tan "teòric", es sent més simple, més quotidià.

Es nota com quan justifiques comportaments que saps que no estan bé, com quan aguantes coses pensant que és temporal, com quan creus que si tu fas les coses millor, l'altre també canviarà, i en el meu cas, hi havia una part de mi que volia que tot funcionés, que volia veure el bo, sostenir, construir. I això, que en un altre context és una fortalesa, allà va jugar en contra.

Perquè quan només mires el que podria ser, deixes de veure el que és, i aquí és on el mirall fa mal.

El paper del cos en les relacions emocionals

Si hi ha alguna cosa que he après de tot això és que el cap pot justificar molt, però el cos no.

El cansament constant, l'ansietat, aquella sensació d'estar en alerta sense motiu clar… això no era casualitat, era informació. Però és clar, quan ets dins, el normal és intentar entendre-ho des de fora, analitzar, pensar, donar-hi voltes, i mentrestant, el sistema nerviós ja t'està dient que alguna cosa no va bé. Aquí també hi ha mirall, però no cap a l'altre, cap a tu.

Com usar la llei del mirall per no repetir relacions

La llei del mirall no és còmoda perquè t'obliga a mirar-te però té alguna cosa molt potent: et torna el control. Perquè si tot fos "culpa de l'altre", no podries fer res més que esperar, però quan entens que hi ha patrons, decisions, límits que no vas posar… llavors apareix alguna cosa diferent... Responsabilitat. No com a càrrega sinó com a poder. Poder per no repetir, per triar diferent, per no tornar a dubtar del que sents quan alguna cosa no encaixa.

No es tracta de justificar el que et van fer

Això és important. Entendre la llei del mirall no significa justificar comportaments nocius, no significa mirar cap endins i oblidar el de fora. Significa que, a més de veure el que va passar, decideixes aprendre alguna cosa que et serveixi.

En el meu cas, no va ser ràpid, no va ser bonic, i encara hi ha coses que segueixo entenent ara. Però hi ha alguna cosa clara: ja no miro les relacions igual. Ara, quan alguna cosa no encaixa, no la tapo, quan alguna cosa em remou, no la ignoro, i sobretot, quan alguna cosa em fa dubtar de mi… paro.

Perquè si alguna cosa vaig aprendre és això: l'altre pot fer moltes coses, però qui decideix quedar-se allà ets tu, i aquest és el mirall més important de tots.