Quan alguna cosa comença a construir-se després de viure en mode supervivència

Quan alguna cosa sembla que comença a ordenar-se (després de molt de temps sobrevivint)

Després de tot el que va ser l'any i mig de la meva relació tòxica —que no va ser poc— hi va haver un moment en què alguna cosa va començar a afluixar. No va ser un canvi radical ni un gir perfecte, però sí una sensació diferent, com si per primera vegada en molt de temps el soroll baixés una mica i ja no tot fos tensió constant.

La comunicació amb la mare del meu fill, després d'anys complicats des de la separació, va entrar en una fase diferent. No perquè de sobte estiguéssim d'acord en tot ni perquè el passat quedés resolt, sinó perquè durant un temps la tensió va deixar de marcar cada conversa i no tot era confrontació.

Hi ha una frase de Marcel Proust que amb el temps cobra molt més sentit:

"Tot i que res canviï, si jo canvio, tot canvia".

No sé si va ser el cansament, la distància emocional o simplement que ja no estàvem disposats a seguir en guerra permanent. El que sí sé és que, durant un temps, vam parlar des d'un lloc més calmat, amb menys xoc directe i més focus en l'essencial. I l'essencial, en aquest cas, no érem nosaltres. Era el nostre fill.

Només per això, aquell intent de baixar el conflicte ja tenia sentit. No com a solució definitiva, sinó com un pas necessari per deixar de viure sempre en alerta.

Quan t'adones que només estaves sobrevivint

Amb el temps, i en començar a sortir del mode alerta, hi va haver alguna cosa que es va fer evident. Mirar enrere aquella relació va ser inevitable. No des del retret, sinó des de la comprensió de com s'estava vivint tot. I aquí la diferència va ser clara.

No s'estava construint res. No per falta d'intenció per la meva part, sinó perquè tota l'energia estava sempre posada en una altra direcció. El passat ocupava massa espai. No com alguna cosa que s'estigués elaborant, sinó com alguna cosa que es reactivava una vegada i una altra, justificant dinàmiques que mai acabaven de tancar-se.

Sempre hi havia alguna cosa pendent. Alguna cosa urgent. Alguna cosa a resoldre abans de poder viure. I quan no n'hi havia, apareixia igualment. Jo ho veia, ho intentava anomenar, però no hi havia un lloc real per a això.

Confondre sostenir amb estimar

Jo hi era per ajudar, per sostenir, per acompanyar. Escoltava, validava, intentava alleujar. Moltes vegades em col·locava en un rol que no em corresponia, pensant que això era cuidar, que això era estimar. I tot i així, mai era suficient.

Durant molt de temps vaig confondre aquest desgast amb compromís. Vaig pensar que estimar era aguantar, adaptar-me, estar disponible fins i tot quan jo començava a desaparèixer. Fins que alguna cosa va caure pel seu propi pes i va ser difícil d'acceptar: no es pot construir res quan tota l'energia està posada a resistir.

Quan el present no té espai

La relació no se sostenia en la cura mútua ni en un present compartit. Se sostenia en demostrar, en justificar, en reparar alguna cosa que no estava passant aquí i ara. Vivíem en defensa permanent, en alerta constant, en mode supervivència.

I en aquest estat no hi ha cap projecte possible. No hi ha vincle que creixi. No hi ha calma. Jo no existia realment dins de la relació, només complia una funció.

Quan algú viu atrapat a destruir el que va ser, el nou no hi té lloc. I el poc que intenta néixer es trenca abans de poder sostenir-se. No per mala intenció, sinó perquè la por mana.

Entendre-ho sense culpar-te

No es va trencar només el passat. Es va trencar la relació. I no perquè jo no fes prou, sinó perquè no es pot sostenir res quan l'altre no pot —o no vol— sortir del mode guerra.

Entendre això no va ser immediat. Però va ser necessari. Perquè deixar de sobreviure també implica deixar de justificar dinàmiques que t'apaguen, encara que faci mal acceptar-ho.

I allà va començar una altra cosa: tornar a mi.

Mode emergència constant

Quan un sistema viu permanentment en mode emergència, sempre passa el mateix: consumeix tots els recursos, no s'actualitza, no crea res de nou. Només apaga focs. Això no és un sistema estable. És un sistema que sobreviu, però no evoluciona.

Així funcionen moltes relacions. Tot el temps reaccionant, gestionant crisis, intentant reparar errors antics. I quan no atures aquest bucle, no hi ha futur possible.

En canvi, quan baixes el nivell d'alarma —encara que no estigui tot resolt— el sistema comença a alliberar memòria i a funcionar millor. No perquè sigui perfecte, sinó perquè ja no està en guerra constant.

Això és el que ha passat, almenys durant un temps, en la relació amb la mare del meu fill. No ho hem reprogramat tot, però hem sortit del mode guerra. I només això ja canvia moltes coses.

Sanar no és idealitzar, és deixar d'enganxar-te

Sanar no és oblidar, ni justificar, ni dir que tot està bé. Sanar és deixar de reaccionar a cada provocació, deixar de viure en lluita permanent i deixar de definir el teu present des del passat.

Perquè cada vegada que continues enganxat al conflicte, no estàs sanant. Estàs repetint.

Construir no sempre significa quedar-se

Avui no idealitzo aquell moment ni el llegeixo com una victòria completa. El valoro pel que va ser: un intent honest de sortir del mode guerra i veure què passava quan jo deixava de reaccionar des de la ferida.

I de tot aquest procés m'emporto alguna cosa molt clara: una relació sana no és la que no té conflictes, és la que pot sostenir-los sense faltar al respecte. Construir no és insistir a qualsevol preu. Construir també és saber aturar-se quan el diàleg deixa de ser possible.

Jo vull construir, sí. Però no des de l'autoanul·lació ni des de l'aguant constant. He après que no tot el que es calma es transforma i que, de vegades, baixar el conflicte no és suficient si posar límits torna a encendre'l.

Sanar no sempre és arreglar-ho tot. De vegades és deixar de viure en mode supervivència, fins i tot quan això implica acceptar que no tot pot créixer amb tu.