Quan el dolor d'un no neteja la consciència d'un altre

Arran d'un vídeo de YouTube i d'un post que vaig publicar temps enrere, necessito aclarir alguna cosa important. El dolor i l'experiència d'una persona no netegen els relats ni els fets d'una altra. Compartir una vivència no pot utilitzar-se per blanquejar històries alienes, especialment quan qui escriu ha viscut el procés des de dins.

Hi ha alguna cosa que he anat entenent amb el temps, i crec que mereix ser dita amb calma, sense soroll i sense necessitat d'assenyalar ningú.

Quan una persona posa paraules al que ha viscut, no està donant permís perquè altres reescriguin la història al seu favor. El dolor d'algú no converteix automàticament ningú més en innocent. Explicar una experiència pròpia no és acusar; és ordenar per dins el que durant molt de temps havia estat remenat.

He compartit parts del que he viscut perquè formen part del meu procés de dol i de reconstrucció. No per atacar, ni per assenyalar, ni per netejar la imatge de ningú. Ho he fet perquè posar paraules m'ajuda a no perdre'm, a recuperar criteri i a no tornar a dubtar del que vaig sentir i viure.

La trampa del relat reutilitzat

De vegades apareix una trampa subtil, gairebé invisible: quan el relat d'un és utilitzat per tercers per justificar-se, blanquejar-se o col·locar-se en una posició moral més còmoda. I aquí és on convé aturar-se un moment i ser clars.

Que una relació hagi estat dura per a mi no converteix automàticament els altres en persones que van actuar bé. Que jo hagi hagut de marxar no esborra conductes greus, límits traspassats o situacions injustes. Que jo expliqui el que vaig viure no elimina provocacions ni responsabilitats alienes.

No cal entrar en detalls per entendre l'essencial: en una història complexa pot haver-hi més d'un error, més d'un dolor i més d'una responsabilitat. Reduir-ho tot a bons i dolents només serveix per tranquil·litzar consciències, no per sanar de debò.

El silenci també és una forma de criteri

Hi ha una altra idea important que vull deixar clara. No explicar-ho tot no significa que no hagi passat. Hi ha silencis que no neixen de la por, sinó de la protecció. No tot el que s'ha viscut ha de fer-se públic. No tot el que es calla és perquè no existeixi.

De vegades el límit més sa és no exposar més del necessari. Tenir cura del que es compta també és una forma de maduresa emocional. El silenci, en molts casos, no és absència de veritat, sinó una manera de no continuar fent-se mal.

Quan els logs no estan complets

En tecnologia hi ha alguna cosa bàsica que qualsevol que hagi analitzat un sistema sap: mirar només una part dels logs mai no et dóna la imatge real. Pots detectar un error en un mòdul i, al mateix temps, tenir altres processos igual de corruptes funcionant en segon pla. Que una fallada sigui visible no significa que les altres desapareguin.

El sistema no es torna net perquè algú assenyali un únic error. I en les relacions passa exactament el mateix. La realitat no se simplifica perquè li convingui a algú.

Ordenar no és atacar

Explicar el que he viscut no és una arma. És una manera de no tornar a perdre'm dins de relats que no em pertanyen. No busco culpables externs, ni aliats, ni justificacions. Busco alguna cosa molt més simple i, alhora, més profunda: no trair-me a mi mateix.

I això inclou no permetre que la meva experiència sigui utilitzada per rentar històries que no han estat netes.

Avançar també és això: posar límits al relat, no només al contacte.