Quan et costa sentir-te admirat: com recuperar el teu valor

Quan comences a sortir d'un dol traumàtic i pots començar a mirar-te, pots també veure quins punts tens tocats, fer-te preguntes i obrir més la ment. No es tracta de quedar-te amb les teves creences sinó de qüestionar-te aquelles creences limitants que et sabotegen, i estar obert al fet que la vida et mostri que t'equivoques. Tenir la ment oberta.

Quan comences a preguntar-te si algú pot admirar-te de veritat

L'altre dia estava veient un carrusel d'Antonio Bolinches on, resumidament, parlava que els homes desitgen ser admirats i les dones admirar. Això em va fer reflexionar i mirar enrere, en les meves relacions passades i especialment aquesta última a la qual he de prestar més atenció.

Generalment, per no dir sempre, he admirat més la meva parella i m'he sentit poc admirat. Allò de sentir-me poc admirat és la meva responsabilitat perquè òbviament és un taló d'Aquil·les: la meva manca d'autoestima. Quan crec haver-la treballat, la vida em segueix demostrant que la continuo tenint molt mal treballada, i això em preocupa força, sincerament, perquè per més que sàpiga la teoria, tot i ser conscient de moltes coses meves, no acabo de sentir-ho en mi per integrar-ho.

Un moment que remou per dintre

Bé, doncs em va passar alguna cosa més per recordar. El company de vida de la meva germana va compondre el Te Deum, l'obra final del Mil·lenari de Montserrat (màgia per als oïts i per retrobar-te, pur espectacle de debò), i estàvem convidats per anar a veure'l a la basílica de Montserrat i també, de passada, cuidar els nens ;) perquè la meva germana pogués escoltar l'obra tranquil·la al costat de la seva parella.

Jo vaig poder entrar a l'assaig final, que era obert al públic, i en aquell moment no estava amb els nens. Quan vaig entrar i em vaig asseure per escoltar la música, vaig tancar els ulls i em vaig emocionar, la segona vegada en "poc temps"; l'anterior va ser fa uns dies, i aquesta vegada una mica més i m'hauria posat a plorar. Em va faltar molt poc… MOLT POC! Però no sé si va ser la meva ment o jo, que no vaig poder obrir-me i plorar tranquil·lament, tot i que vaig poder desfogar-me molt. Vaig sentir com si un gran pes marxés. Aprofitava aquell moment per respirar, demanar, agrair…

Els nens com a mirall

Més tard vam sortir a veure la meva germana i els nens, i també hi era la germana del meu cunyat, que portava un dels seus fills (que gairebé no he vist, potser dues o tres vegades a la vida, i ara explico per què aclareixo això). En veure'm, ve somrient i em diu: "Canta'm la cançó del nen i la caca". Em va fer moltíssima gràcia perquè era una improvisació que vaig fer aquest estiu i de la cançó ja ni me'n recordava (per sort la tinc gravada en vídeo). Li vaig dir que un altre dia portaria el ukulele i la tocaria, però que avui no el portava.

Després els meus nebots em demanaven que els expliqués el conte del nen despistado, una altra improvisació que vaig fer un dia i que sempre que els explico el conte, se maten de riure. Al final vaig accedir a explicar-los el conte i veure'ls riure una estona.

La pregunta incòmoda

En tornar a casa, vaig donar-li voltes a allò de si algú podia admirar-me també, a què de especial podia tenir jo per ser admirat. I això em va fer adonar-me que no tinc l'autoestima treballada. Llavors vaig recordar el moment dels nens, on em demanaven una cançó o un conte amb un somriure, feliços…

I em vaig dir: Això no és motiu per admirar, Jordi?

Començar a veure't amb altres ulls

I em vaig haver de dir: ets creatiu, fas riure els nens, deixes un record en ells, composes cançons, t'inventes contes del no-res, escrius llibres i contes (tot i que no estiguin acabats), no et fan por les emocions i intentes aprendre d'elles, tens molt bons amics que t'estimen, tractes de fer sentir bé els altres, cuides…

Crec que això m'ha fet sentir-me millor i començar a deixar enrere un any i mig força intens. Me n'he adonat avui, quan he hagut de rescatar uns vídeos de l'estiu cantant la cançó del nen i la caca. Havia esborrat fa gairebé dos mesos totes les fotos per no haver de seleccionar el que em feia mal veure. I ara, aquesta vegada, només he vist una desconeguda al meu costat, perquè la persona que creia haver conegut realment no existeix… i la persona que existeix no encaixa gens a la meva vida.

L'autoestima com un sistema mal configurat de permisos

En informàtica, absolutament tot—arxius, carpetes, variables sensibles, bases de dades—funciona mitjançant permisos d'accés, el que en sistemes es coneix com ACL (Access Control List).

Els permisos més comuns són:

• Read (llegir) → poden veure el contingut
• Write (modificar) → poden canviar-lo
• Execute (executar) → poden activar o usar alguna cosa
• Denied (denegat) → no tenen accés

Això ho sap qualsevol que hagi treballat amb directoris d'empresa: no tothom pot entrar a totes les carpetes, ni molt menys modificar arxius sensibles. Perquè si qualsevol pogués tocar certs arxius… el sistema es trencaria o podrien accedir a dades sensibles.

Què passa quan un valor crític es deixa obert?

La teva autoestima funciona igual que un recurs del sistema. És un valor crític que hauria de tenir permisos molt concrets.

Però quan, per desgast emocional, cansament o necessitat d'afecte, deixes aquest "arxiu" en mode:

public int Autoestima = 100; sense protecció, qualsevol usuari extern pot modificar-lo:

Autoestima -= comentariDestructiu; Autoestima -= comparacióInjusta; Autoestima -= indiferència; I llavors passa l'inevitable:

• el teu sistema es torna inestable
• la teva energia baixa
• les teves reaccions canvien
• el teu rendiment emocional es redueix
• comences a sentir-te "trencat"… tot i que no ho estiguis

El problema mai va ser el teu valor intern. Va ser qui tenia permís per tocar-lo.

(Això també ens recorda un dels posts on parlàvem de l'autoestima, pots llegir-lo prement AQUÍ)

En el meu cas: Quan aquell nen em va demanar la cançó… quan els meus nebots volien que els expliqués el conte… quan reien amb mi…

Ells no "escrivien" res a la meva autoestima. No la modificaven. No la van baixar ni la van pujar.

Simplement me la van mostrar.

Podríem dir que són usuaris amb permís:

Access = ReadOnly; Poden veure el meu valor, gaudir-lo, reflectir-lo… però no poden fer-li mal.

I aquesta és la màgia: aquella mirada neta, innocent, sense judici, sense exigències… em va ensenyar un valor que jo havia oblidat revisar.

Em va ensenyar un racó del meu sistema que seguia intacte.

Igual que en sistemes, la nostra autoestima necessita una bona ACL emocional:

Limita qui té permís de Write

No qualsevol pot opinar sobre nosaltres. Molt menys definir-nos.

Restringeix totalment el Delete

Ningú hauria de tenir poder per esborrar la nostra vàlua.

Permet Read només a qui ens veu amb veritat

Persones sanes, que sumen, que respecten.

Full Control: només per a nosaltres mateixos

Som els administradors del nostre sistema. Nosaltres decidim què entra, què es queda i què es tanca.

De vegades no és que falti autoestima. És que hem deixat la carpeta més important del sistema massa accessible.

I en l'exemple d'avui, la vida a través d'un riure, una cançó improvisada o un nen que em demana repetir un conte… em recorda que els meus permisos interns necessiten actualitzar-se.

L'admiració existeix. El nostre valor existeix. Només cal mirar-nos amb els permisos correctes.