Senyals reals de curació després d'un dol emocional profund

Un dia que no fa soroll, però deixa empremta

" Avui ha estat un dia important per a mi. D'aquells que no fan soroll, però que marquen un abans i un després.

Quan publiqui aquest post ja haurà passat una mica de temps d'aquest moment, però el publico perquè crec que és important i és una mostra del canvi de fase. I avui ha estat un dia increïble per molts motius que, potser per a tu que estàs llegint això, et poden semblar una tonteria… però per a mi, ha estat un dia que recordaré durant molt de temps.

Quan el dolor profund comença a afluixar

El primer que vull destacar és que el meu dolor profund ha començat a desaparèixer després d'una setmana dura. Cap dolor físic —encara que en algun moment començava a ser-ho una mica— sinó un dolor emocional.

Després de passar per l'època en què el meu cos estava sobrevivint, després de passar l'etapa en què el meu cos començava a alliberar amb ansietat i dolor intens, vaig passar al dolor menys agut però més profund.

I això em generava una incomoditat encara major, perquè el dolor profund sol ser més dolorós, tot i que sabia que si era profund era perquè el meu cos ja no estava en mode supervivència. Això feia que comencés a obrir-se i a desprotegir-se. Una etapa més del procés de desintoxicació on el meu cos comença a no estar en alerta, i això és una gran notícia.

Quan el cos torna a permetre plorar

La segona, i no menys important: veient un reel de La Vida És Bella, m'han sortit unes llàgrimes dels ulls. Un súper èxit!

Feia molt de temps que no podia plorar i, tot i que no sé si es pot considerar plorar, per a mi ja ha estat un èxit: sentir com els meus ulls s'humitejaven i haver de passar les meves mans per treure'm la poca aigua que havia sortit ja ha estat un gran gaudi.

Un alleujament en veure que torno a tenir l'oportunitat de plorar. Sé que em serà difícil per molts motius, però ja ha sorgit l'esperança que podria ser possible algun dia. Una altra senyal que el meu cos deixa d'estar en alerta.

Recuperar pes com a senyal d'estabilitat

La tercera, també súper important per a mi: aquesta nit m'he pesat i estic en 66,20 kg.

Un altre súper èxit!

Després de mesos complicats, on vaig estar amb una persona que invalidava el meu físic i em comparava constantment amb altres homes per fer-me sentir petit…

Després de viure sota una pressió on es qüestionava el meu cos i la meva capacitat de protegir, després d'escoltar comparacions que només buscaven minvar la meva autoestima… Després de viure una ansietat brutal i baixar fins als 62,50 kg (i jo faig 1,90 m)… Després de mesos estancat entre 64 i 65 kg… avui he aconseguit superar la barrera dels 66 kg.

Això no significa que no torni a baixar, però sí que és l'inici d'estabilitzar el meu pes i aconseguir quedar-me on sempre he estat: al voltant dels 67 kg. El meu objectiu no és arribar a res estètic. Si arribo als 70 kg, ja serà un súper èxit —ho vaig aconseguir només una vegada anant al gimnàs cada dia— però sincerament, el meu objectiu no és guanyar pes: és guanyar salut mental i ser el més feliç possible amb la meva vida.

Avui és un gran dia. Avui volia compartir-ho amb vosaltres.

En tecnologia passa alguna cosa molt semblant al que he viscut aquests mesos. Quan un sistema ha estat massa temps al límit, no es recupera de cop. No torna a funcionar com si res hagués passat. Primer fa l'únic que pot fer: no apagar-se.

Durant un temps, el sistema deixa de processar, deixa de sentir, deixa de respondre amb normalitat. Només aguanta. Prioritza el bàsic. Mantenir-se encès. Això és el mode supervivència. I això és exactament el que va fer el meu cos durant mesos.

Quan el perill baixa, quan l'amenaça ja no és constant, el sistema no arrenca a ple rendiment. Arrenca en mode segur. Més lent. Més sensible. Més torpe. Però també més honest. Aquí apareix aquell dolor profund que tant incomoda, però que en realitat és un senyal clar que ja no estàs en guerra amb tu mateix.

I a poc a poc comencen a passar coses petites. No espectaculars, però reals. El sistema torna a permetre funcions que havia bloquejat per protegir-se. Apareix una llàgrima. El cos torna a demanar menjar. El pes deixa de caure. L'energia comença a redistribuir-se. No perquè tot estigui bé, sinó perquè ja no tot és amenaça.

En termes tècnics, no és que el sistema estigui reparat. És que està restaurant mòduls essencials. Pas a pas. Sense pressa. Sense forçar.

I aquí ve el més important: un sistema col·lapsat no reviu de cop. Es reinicia en fases. Cada petit senyal —una llàgrima, un quilo recuperat, un dia una mica més tranquil— no és una tonteria. És una prova que el sistema torna a arrencar, aquest cop amb més consciència que abans.

No estàs començant de zero. Estàs arrencant en mode segur per reconstruir-te millor.