La galleda d'aigua: protegir la teva pau en un món ple de soroll

Quan t'adones de fins a quin punt t'afecta allò que no hauria d'afectar-te

Hi ha coses que s'entenen amb el temps, i especialment després de passar per experiències que em van remoure bastant per dins. Durant molt de temps vaig pensar que el que m'afectava eren les coses que em passaven: el que algú deia, una crítica, una discussió inesperada, un comentari que no entenia. Però a poc a poc em vaig adonar que moltes vegades no era això el que realment m'esgotava; el que m'esgotava era quant espai els estava donant a aquestes coses dins meu. Quanta energia estava posant a intentar entendre, respondre o arreglar situacions que en realitat no depenien de mi. I quan mirava tot allò amb una mica de distància apareixia una sensació força clara: moltes vegades no estava cansat per allò que feia, sinó per tot allò que estava absorbint.

Amb el temps vaig trobar una metàfora molt senzilla que explica força bé el que passa. Imagina't que la teva pau és com una galleda plena d'aigua fins a la vora. Aquesta aigua és la teva energia mental, la teva calma, la teva claredat. És el lloc des del qual penses amb tranquil·litat, des del qual prens decisions, des del qual crees, treballes o et relaciones amb els altres. Ara imagina que camines per la vida amb aquesta galleda a les mans. Cada vegada que algú et provoca, cada vegada que entres en un conflicte que no és realment teu, cada vegada que et quedes atrapat en un comentari o en una crítica que no pots controlar… la galleda es mou. I quan la galleda es mou, l'aigua s'aboca. El curiós és que moltes vegades ni tan sols ens adonem que estem perdent aquesta energia. Creiem que estem defensant alguna cosa, que estem aclarint una situació o intentant que l'altre entengui el nostre punt de vista. Però en realitat moltes vegades l'únic que està passant és que estem regalant la nostra pau.

El petit conte que ho explica tot

Hi ha un conte senzill que m'agrada molt perquè explica això d'una manera molt clara. Un mestre li va demanar al seu deixeble que travessés un jardí amb una galleda plena d'aigua fins a la vora, sense vessar ni una sola gota. El jove va caminar amb moltíssima cura. Pas a pas, mirant la galleda, concentrat a mantenir l'equilibri. Quan va tornar, el mestre li va preguntar si havia vist les flors mig mortes del jardí, si havia escoltat les persones que discutien o si havia notat que alguns se'n reien d'ell mentre caminava. El deixeble va respondre que no havia vist ni sentit res de tot allò. Estava massa concentrat en la galleda. Llavors el mestre li va dir una cosa molt simple: la teva pau funciona igual. Només la perds quan decideixes mirar allò que no et correspon.

Quan vaig escoltar aquesta història em va fer pensar força en la meva pròpia vida. En totes aquelles vegades en què havia deixat que el soroll dels altres mogués la meva galleda. En discussions que no portaven a cap lloc, en intentar entendre comportaments que no depenien de mi o en donar-li voltes a coses que en realitat no tenien solució.

L'atenció també és energia

Amb el temps podem entendre que la nostra atenció és una de les coses més valuoses que tenim, tot i que gairebé mai no la tractem com a tal. No és infinita. El nostre sistema té un límit de processament. Si passes el dia pensant en el que algú va dir, en un conflicte que no es va resoldre o en alguna cosa que va passar fa mesos, la teva ment continua treballant fins i tot quan el problema ja no és davant teu. És com si el sistema continués executant un procés que ja no serveix per a res. I quan fas això durant massa temps passa alguna cosa força evident: et quedes sense espai per a tu. Sense espai per pensar amb claredat, sense espai per gaudir del que sí que funciona, sense espai per crear alguna cosa nova a la teva vida.

En el meu cas hi va haver moments en què vaig sentir exactament això. Com si la meva energia estigués constantment drenada per coses que no em corresponien. I a poc a poc vaig començar a entendre que no sempre es tracta de tenir raó ni d'explicar millor les coses. De vegades simplement es tracta de decidir on no posaràs més la teva atenció.

Quan comences a protegir la teva pau

Això no significa ignorar la realitat ni evitar converses difícils. Hi ha coses que sí que val la pena parlar i hi ha moments en què posar límits és necessari. Però també existeix una altra forma de maduresa emocional que he anat entenent amb el temps: saber quan alguna cosa no et pertany. Saber quan un conflicte és de l'altre, quan una crítica parla més de qui la fa que de qui la rep, o quan una discussió només serveix per moure la teva galleda.

Després de certes experiències que em van treure bastant del meu centre vaig entendre alguna cosa que avui intento recordar sovint: la meva pau costa massa com per regalar-la a qualsevol conflicte. Escoltar no significa absorbir tot el que l'altre porta. Estar present no significa abocar-te emocionalment en cada situació. I protegir el teu equilibri no és egoisme, és una manera força sana de respecte cap a tu mateix.

Al final la vida és força més simple del que sembla. Tots caminem amb una galleda plena d'aigua. Alguns dies el camí és tranquil i altres dies hi ha molt de soroll al voltant. Però la diferència entre viure esgotat o viure amb claredat moltes vegades és en alguna cosa molt senzilla: decidir amb cura on poses la mirada. Perquè cada vegada que et distreus amb jardins que no són teus, la teva galleda es mou. I quan la galleda es mou, l'aigua a poc a poc es perd. Mantenir l'aigua a la teva galleda potser és una de les decisions més importants que pots prendre si vols viure amb una mica més de pau.