Quan la llum s'apaga

Quan la llum s'apaga

No t'ha passat mai estar dins d'una relació i adonar-te que poc a poc t'estàs apagant?

En el meu cas, durant molt de temps vaig pensar que havia perdut alguna cosa, que ja no era el mateix, que la meva energia, les meves ganes d'expressar-me, de crear i d'ocupar espai s'havien apagat. M'ho vaig repetir moltes vegades, gairebé com una veritat assumida. Fins que vaig entendre alguna cosa que ho va canviar tot: no s'havien apagat, s'havien protegit. I entendre això va ser un abans i un després.

Quan mirar enrere comença a tenir sentit

Abans de la pandèmia treballava com a formador de baristes per a una empresa de cafè. Viatjava, ensenyava, liderava grups, estava en escena i m'hi sentia còmode, viu. Amb la pandèmia vaig començar a estudiar programació i gairebé sense pensar-ho vaig obrir un canal de YouTube, el que ara és EmotionsDev però aleshores es deia SrTemas. Parlava d'estudiar programació i del que em passava per dins. Era natural, no forçat, una manera d'unir el tècnic amb l'emocional.

Després va arribar la separació amb la mare del meu fill. Va ser una etapa dura, de reajust profund, però tot i així vaig continuar exposant-me. Vaig fer directes a Twitch, vaig provar formats, vaig seguir creant. Un any abans de conèixer una de les meves parelles havia iniciat un podcast, Mentes Comprometidas. Vaig gravar diversos capítols, tenia el blog actiu, hi havia una energia clara d'expressió, de compartir, d'ocupar espai amb la meva veu i les meves reflexions.

I llavors va arribar aquella relació.

L'apagada no va ser de cop

No hi va haver cap prohibició directa ni cap «no pots fer això». Va ser alguna cosa molt més subtil. La idea de no destacar massa, de no exposar-se, de no cridar l'atenció era sempre present, molt lligada a la seva situació personal i a la relació amb el seu ex. Jo ho vaig entendre des de la cura i des de l'empatia, i m'hi vaig adaptar, al principi sense adonar-me'n.

Amb el temps, ja instal·lat en aquell lloc de no destacar, va passar alguna cosa encara més confusa. Mentre la meva autoestima s'anava debilitant per retrets, missatges i dinàmiques que em feien dubtar de mi, al mateix temps se m'exigia que ocupés el meu lloc, que fos més fort, més visible, més segur. El missatge era contradictori. Havia de brillar, però sense brillar massa. Ser jo, però no del tot. Ocupar el meu espai, però sense incomodar. Marcar límits, però no eren acceptats. Parlar, però no dir el que sentia.

Amb fills pel mig, aquella tensió es va tornar encara més difícil de sostenir. Cada intent d'ocupar el meu lloc real trobava resistències o conseqüències emocionals. Allà va començar la veritable apagada.

El que aleshores no vaig saber veure

Durant molt de temps em vaig jutjar per això. Vaig pensar que havia perdut força, que m'havia tornat insegur, que ja no sabia sostenir la meva pròpia veu. Però mirant la història amb honestedat, i també des de l'astrologia, la lectura és una altra de molt diferent.

Quan la identitat rep el cop

En la meva carta natal l'Ascendent és a Lleó, i l'Ascendent no és només com et mostres, és una energia que vens a integrar. A Lleó parla d'identitat, presència, expressió, autoestima, lideratge tranquil i dret a ocupar espai. Quan aquesta energia és sana et mostres sense imposar-te; quan es fereix, apareix la retirada.

Les separacions importants, sobretot quan hi ha fills, colpegen directament allà. No només remenen l'emocional, també qüestionen el rol, el lloc, qui ets dins del sistema. A això se li va sumar una relació posterior en què la meva expressió va anar quedant cada vegada més limitada. Des de l'astrologia això activa patrons clars: ferida en la identitat, retirada de la visibilitat, confusió entre amor i sacrifici, prioritzar l'altre per damunt de la pròpia expressió. No és que el Lleó desaparegui, és que es protegeix.

La cura… i el preu de callar-se

Amb la Lluna a Càncer, l'impuls natural és cuidar, sostenir, protegir. Quan aquesta energia es descompensa, hom pot arribar a silenciar-se per no generar conflicte, per no incomodar, per no perdre el vincle. Això va ser exactament el que va passar. No vaig deixar de crear perquè no pogués, vaig deixar de crear perquè a nivell intern sentia que fer-ho tenia un cost emocional i perquè el meu cos vivia en alerta constant, en mode supervivència. I quan crear fa mal, el cos es replega.

El que comença a moure's ara

Curiosament, quan vaig començar a recuperar límits i presència, van aparèixer reaccions externes. La comunicació amb la mare del meu fill, que havia millorat en els últims temps, es va tensar quan vaig marcar més límits i vaig recuperar el meu centre. No va de culpables, va de dinàmiques. Quan algú s'acostuma a un Lleó ferit, més complaent i més silenciós, el moment en què aquell Lleó comença a tornar a si mateix genera resistència. I això també forma part del procés.

No vaig perdre la meva llum. La vaig protegir.

Aquesta és la clau. No vaig perdre la meva capacitat de liderar, d'ensenyar, de crear, de parlar i d'estar en escena. El que hi va haver va ser una ferida relacional profunda que em va portar a retirar aquesta energia per sobreviure emocionalment. Des de l'astrologia això no és un error, és una fase, i aquella fase es va anar tancant.

Des d'on comença tot de nou

No es tracta de forçar la visibilitat ni d'exposar-se per ego. Es tracta de recuperar la confiança interna, de tornar a crear des d'un lloc segur, de sentir que ocupar espai no implica perdre amor. El Lleó no es reconstrueix cridant, es reconstrueix quan torna a sentir-se a salvo sent qui és. I des d'allà la veu torna sola.

Això no és un ajust de comptes, és un acte de comprensió. Perquè de vegades no estàs trencat, estàs protegint una part de tu que va ser ferida. I quan entens això, el camí de tornada ja ha començat.