Dol, ràbia i memòria emocional: començar l'any quan el cos encara recorda

Avui és l'1 de gener, són les 6 del matí i vinc a desitjar-vos una bona entrada d'any i un millor 2026.

Aquest cap d'any vaig decidir passar-lo al llit, intentant meditar o simplement estar amb mi, i deixar enrere un 2025 que gairebé podria dir que s'ha guanyat el premi al pitjor any de la meva vida a nivell emocional. Ho vaig decidir així perquè fa uns dies que el cicle del dol ha tornat a agafar una mica d'intensitat i s'ha col·locat en una zona incòmoda: la ràbia, fins i tot l'odi. Hi ha una cita que diu:

"La ira i l'odi són un verí que un pren esperant que mori l'altre." — William Shakespeare

Quan una frase t'obliga a mirar-te

Aquesta frase em va fer reflexionar sobre una conversa que havia tingut amb la meva germana aquell mateix dia. Li estava explicant la quantitat de posts que tenia per publicar i que al maig pensava compartir alguns textos més potents, on explicava coses difícils i començava a posar paraules al que havia passat.

Publicar o protegir-se

Una de les coses que em va dir va ser, primer, que aquella no era la meva feina, que ja hi ha persones especialitzades en això i que no era el meu paper. Segon, que podia perjudicar-me més que ajudar-me i que havia de protegir-me. I tercer, que els posts que tenia pensats publicar setmanalment potser no tenien sentit perquè jo ja era en un altre moment, i que si publicava al març com em sentia ara, algú podria pensar que no avançava o que el desfasament temporal no m'ajudés.

Així que ahir vaig decidir publicar tots els posts, però…

Em quedava una reflexió.

La pregunta que no podia ignorar

Per què havia tornat tanta ràbia i amb tanta intensitat si, en teoria, jo ja estava millor?

Sé que el dol és circular i que es torna a passar per les fases cada vegada amb menys intensitat, però aquest cop havia estat diferent. I el motiu el sé.

El contacte zero com a forma de respirar

Des que vaig sortir de la relació, tenia clar que el contacte zero era l'únic que em permetria tornar a respirar. Això he intentat fer des del principi, i ho he complert a rajatabla.

Unes setmanes després, algú del meu entorn em va comentar que ella havia publicat unes fotos d'un viatge que vam fer junts i que jo no sortia a les imatges. La meva reacció va ser clara: òbvi, com havia de sortir-hi?

La pregunta no era aquesta. La pregunta era: per què dir-me això? Què guanyo jo amb aquesta informació? En aquell moment es trencava el contacte zero i també alguna cosa més important: els inputs zero que jo necessitava per poder sanar. Vaig demanar clarament que no em parlessin més d'ella.

Quan algú creua un límit sense mala intenció

Més endavant va tornar a sortir el tema. Vaig arribar a dir que, si no es podia evitar comentar coses, el millor era deixar de seguir-la a les xarxes. No m'importava si algú la seguia o no; l'únic que necessitava era no rebre informació.

Semblava entès.

Però després de Nadal, vam quedar per prendre alguna cosa i parlar. En mig d'una conversa tranquil·la, va aparèixer una frase: "Llavors no et dic res d'ella, oi?"

I allà alguna cosa en mi es va moure. No pel contingut, sinó perquè el meu cos va tornar a reaccionar des d'un lloc molt conegut.

Quan la memòria corporal s'activa

Ansietat. Estat d'alerta. Mode supervivència. Necessitat de fugir.

Vaig tornar a dir que no volia saber res, que no em feia bé. Tot i així, va arribar un comentari més, innecessari, que va ser com un punyal: "És que ha penjat una foto molt guapa i contenta".

La meva cara es va quedar neutra. No perquè ella estigués somrient, sinó per la sensació d'invalidació emocional que va aparèixer de cop.

El que no calia dir

Vaig recordar llavors una frase atribuïda a Sòcrates, que diu que abans de dir alguna cosa convé fer-se tres preguntes: És veritat? És bo? És necessari?

Si les tres respostes són sí, llavors parla. Si no, millor calla.

La ràbia com a lligam al passat

Aquest comentari em va fer molt de mal. No per la informació en si, sinó perquè no entenia què se suposava que havia de fer jo amb això, ni per què algú pensaria que em podia ajudar després d'haver expressat clarament que no en volia saber res.

I allà va aparèixer la ràbia. No només per aquell moment, sinó per tot el viscut, per tot el suportat, per la manca de responsabilitat afectiva i per tot el que m'he callat —i probablement seguiré callant—.

Aquella nit vaig anar al llit abans dels raïms. Pregant, demanant, a Déu, a l'univers o al que sigui, poder obrir-me al perdó. Però no només dir-ho, sinó sentir-ho de debò.

Perquè l'odi i la ràbia són una lligadura al passat. I no vull quedar-me enganxat allà. Entre altres coses, perquè quan hi soc ja no em reconec.

El que m'enduc d'aquest any

Aquest 2025 he après moltes coses. És un any que m'agradaria oblidar, però també espero que tot el viscut tingui un propòsit i que, amb el temps, es converteixi en una font d'aprenentatge des de la qual pugui aportar alguna cosa bona, deixant enrere el dolor i les lligadures.

Un desig per al 2026

Feliç 2026. M'imagino com a protagonista al llibre de Francesc Miralles, El telèfon de Déu, rebent una trucada i escoltant a l'altre costat:

"Jordi, aquest és el teu any. I aquest any passaran coses meravelloses. Sigues feliç avui, perquè el que ve és més gran del que imagines."