La meva esquena carrega el que no vull deixar anar

Fa ja uns quants dies que em fa mal la part baixa de l'esquena, i al principi ni hi vaig donar voltes: vaig pensar que era una altra vegada el disc. Hi tinc una hèrnia i dues protrusions, així que cada cop que aquella zona es queixa el meu cap va directe al pitjor escenari, al «ja hi som, una altra vegada el de sempre». Però aquest cop vaig anar que me'l miressin i no, no és el disc. És muscular. Tensió, sense més. I justament això, que sigui muscular i no estructural, és el que més m'ha fet pensar, perquè el que és muscular, en mi, gairebé mai parla només de músculs.

Fa una temporada que carrego coses que no es veuen en cap placa. Carrego la feina i tota la incertesa que arrossega, aquest no saber gaire cap a on vaig ni si el que estic construint se sostindrà. Carrego la preocupació pel meu futur, que es disfressa de pensament productiu durant el dia però que de matinada es treu la màscara i es converteix en un «i si no surt?» que no em deixa dormir. Carrego frustració, perquè vull anar més ràpid del que la vida em permet, i aquesta distància entre on soc i on voldria ser pesa més del que m'agradaria admetre. I carrego, sobretot, una por que em costa fins i tot escriure aquí: la de ser una càrrega per als altres, la de necessitar i que això incomodi, la de demanar i sentir que molesto.

I quan ho escric així, de seguit, m'adono de la ironia que porto a sobre sense haver-la vist: tinc tanta por de ser un pes per als altres que la meva pròpia esquena porta setmanes sostenint, en silenci, el pes que jo no goso deixar anar. Com si el cos hagués decidit fer literal el que el cap no vol mirar. No és màgia ni misticisme barat; és una cosa que la ciència fa temps que explica, encara que ens costi creure-ho quan ens toca a nosaltres. Quan l'estrès es queda a viure, el sistema nerviós no apaga mai el mode alerta, i el cos es prepara per a un cop que no acaba d'arribar: els músculs es tensen i s'hi queden, en guàrdia, dia rere dia. En Bessel van der Kolk va titular el seu llibre amb una idea que ho resumeix bé: el cos porta el compte; el que no proceses per dalt es queda anotat per baix. El doctor Sarno va anar més lluny i parlava de com la tensió emocional que no mirem es pot traduir en dolor físic real —real, no imaginat—, i encara que hi hagi debat, a mi em ressona massa. Per si fos poc, quan portes temps en tensió fins i tot el llindar del dolor baixa, així que acabes notant més amb menys, i entres en un bucle on la por que faci mal també fa mal.

Li he buscat un sentit més enllà del físic, gairebé a la força, perquè necessito entendre-ho per poder deixar-ho anar. I me'n surt un que em sembla fins i tot poètic: la zona lumbar és la que et manté dret, la que sosté, la base sobre la qual s'aguanta tota la resta. Que es queixi just aquí, just ara, no em sembla casualitat. Ho llegeixo com el meu cos dient-me el que jo no em dic: que estic sostenint massa, massa sol, durant massa temps.

El difícil de tot això, i el que més em costa acceptar, és que no s'arregla amb un ibuprofèn ni s'evapora en un cap de setmana de descans. Fa dies que hi dono voltes i la conclusió incòmoda és que les solucions de debò són lentes: van d'ordenar la feina, de repartir el pes en comptes d'endur-me'l tot a l'esquena, de demanar ajuda —a mi, que em costa horrors—, de cuidar el cos amb la mateixa serietat amb què intento cuidar el cap, i d'acceptar que això és a mitjà i llarg termini. Tenir paciència és, de bon tros, la part que pitjor porto, perquè el meu instint sempre és voler resoldre-ho ja. Però hi ha frases que envelleixen bé, i Sèneca en va deixar dita una fa dos mil anys que aquests dies em persegueix: patim més en la imaginació que en la realitat. I és veritat: bona part del que em tensa l'esquena encara no ha passat, viu només al meu cap, en aquest futur que m'invento de nit.

Així que aquesta setmana em toca una cosa que per a mi és de les més incòmodes: abaixar el ritme, deixar anar pes a posta i entendre d'una vegada que cuidar-me no és un luxe ni una rendició, és manteniment. I explicar-ho aquí, en veu alta, també forma part de deixar anar. Et llegeixo de debò, perquè sé que no soc l'únic: a tu també se te'n va al cos el que no acabes de gestionar? L'esquena, l'estómac, la mandíbula, el cap…? De vegades, només saber que li passa a més gent ja descarrega una mica el pes. Una abraçada.

(Explico la meva experiència, no dono consell mèdic: la meva part estructural ja està diagnosticada i la porto amb professionals; l'emocional va de la mà, mai en el seu lloc.)