No trobo a faltar una persona, trobo a faltar un estat

Hi ha un moment del dol que confon bastant. No és l'inici, quan tot fa mal i amb prou feines pots sostenir-te. Tampoc és el final, quan ja mires enrere amb certa calma. És aquell punt intermedi en què, en teoria, estàs millor… però de sobte alguna cosa es mou per dins.

Aquests dies m'ha passat. Una imatge, un record, una escena breu. No m'ha enfonsat com abans, però el cos ha reaccionat: tensió, pensaments que tornen, una mica de ruminació. I durant uns minuts m'he preguntat si encara estava enganxat.

La resposta, quan he fet silenci de debò, ha estat clara: no.

El que trobo a faltar no és algú concret

El que he entès és una cosa diferent, i força important. No trobo a faltar una persona. Trobo a faltar una manera de sentir-me.

Trobo a faltar l'estat d'estar enamorat. La il·lusió, la connexió, la sensació d'estar viu, escollit, amb un futur per davant. Trobo a faltar compartir, projectar, construir alguna cosa amb algú.

Però no trobo a faltar la relació real. No trobo a faltar la inestabilitat, ni el dolor, ni haver de trencar-me per dins per sostenir alguna cosa que, en el fons, no se sostenia.

I aquesta diferència ho canvia tot.

Quan el desig ja no apunta al passat

Abans, el desig anava dirigit a la persona. Ara apunta a l'estat intern. A com em feia sentir estar connectat, il·lusionat, obert. Això no significa voler tornar enrere. Significa que el dol està canviant de fase.

Quan el cos encara reacciona però l'emoció ja no t'arrossega, no és una recaiguda. És memòria del sistema nerviós. El cos recorda la dopamina, el vincle, la proximitat. Però el cor ja no vol tornar a aquell lloc.

Vol amor, sí, però amor sa.

I encara que això tingui un punt de tristesa, en realitat és una bona notícia.

Estar preparat abans que arribi

Perquè significa que el sistema no està tancat. Que el futur torna a existir. Que el desig ja no neix de fugir del buit, sinó de compartir des de la calma.

El dolor que queda no és el de la pèrdua. És el de saber que estàs força preparat… però encara no ha arribat.

I això no es força. No s'empeny. No s'accelera.

Només s'escolta.

Perquè quan ja no trobes a faltar una persona, sinó una forma de sentir-te, no estàs atrapat en el passat. Estàs deixant espai perquè el futur, quan toqui, pugui entrar.