L'alerta que no s'apaga

Si et preocupa de veritat el futur del planeta, no et passa res estrany. La psicòloga Susan Clayton, que va encunyar el terme «ecoansietat» el 2011 juntament amb Thomas Doherty, la defineix com una resposta psicològica real i mesurable al canvi climàtic —més intensa, lògicament, entre qui ja en sent els efectes de prop i entre la gent jove, que viurà més anys amb les seves conseqüències. No és una moda ni una exageració: és el teu sistema d'alerta fent exactament la seva feina.

El problema no és sentir l'alarma —és quedar-te atrapat/da en ella sense cap sortida. Un estudi de la Universitat de Yale (2022) amb gairebé 300 estudiants va trobar alguna cosa reveladora: l'ansietat climàtica només es traduia en símptomes de depressió en qui no participava en cap acció col·lectiva. Entre qui sí que se sumava a alguna cosa amb altres persones —voluntariat, grups locals, organitzar alguna cosa amb més gent—, aquella mateixa preocupació deixava de convertir-se en desesperança.

I aquí hi ha el matis important: les accions individuals en solitari (reciclar, apagar llums) no van tenir aquest mateix efecte protector. No perquè no serveixin, sinó perquè fer-les tot sol/a no calma la sensació de fons d'estar davant d'alguna cosa massa gran per a una sola persona. El que sí que ajuda és sentir que no estas gestionant aquella alarma tu sol/a.

Si la preocupació pel clima et pesa, la pregunta útil no és «com deixo de sentir això?» —és «amb qui puc compartir la càrrega de sentir-ho?».

Si l'ansietat climàtica et pesa, busca una acció col·lectiva —no individual— a la qual sumar-te aquesta setmana: l'efecte protector ve de fer-ho acompanyat/da.