Per què el dolent pesa més
Pots rebre deu comentaris bons sobre alguna cosa que has fet i un de crític, i és el crític el que se't queda rondant per la nit. No és feblesa teva: és un patró humà tan consistent que té nom en la recerca. El 2001, Roy Baumeister, Ellen Bratslavsky, Catrin Finkenauer i Kathleen Vohs van publicar a Review of General Psychology un article amb un títol que ho diu tot: "Bad is stronger than good" ("El dolent és més fort que el bo"). Repassant estudis en emocions, relacions, aprenentatge i memòria, van trobar el mateix patró una vegada i una altra: els esdeveniments negatius pesen més, duren més i es recorden millor que els positius de magnitud equivalent.
Aquell mateix any, Paul Rozin i Edward Royzman van descriure el fenomen com a "biaix de negativitat": el nostre cervell està dissenyat, per raons evolutives de supervivència, per donar més pes a les amenaces i als errors que a allò agradable i correcte. Tenia sentit per als nostres avantpassats: no detectar un perill et podia costar la vida; no detectar una fruita bona, no. El problema és que aquest sistema, útil a la sabana, avui s'activa igual amb un comentari tallant en una reunió o amb un enfadament en parella.
La bona notícia és que hi ha contrapès, i no consisteix a fingir que allò dolent no existeix. El psicòleg Rick Hanson ho resumeix amb una frase clara: el cervell és com el velcro per a allò negatiu i com el tefló per a allò positiu —allò dolent s'enganxa sol, allò bo llisca si no fas res—. La seva proposta, coneguda com "taking in the good" ("assimilar el bo"), consisteix a aturar-te de manera conscient uns segons davant d'alguna cosa positiva, sentir-la de veritat, en lloc de deixar-la passar de llarg.
No es tracta de sumar més coses bones al teu dia, sinó de donar-los el mateix temps de permanència que dones, sense voler, a les dolentes. La propera vegada que alguna cosa et surti bé, queda't un moment allà abans de seguir corrent.
Avui, quan alguna cosa et surti bé, atura't tres respiracions abans de seguir. Deixa que allò bo també s'enganxi.
Font: Baumeister et al., 2001; Hanson