Petits gestos perquè el cos comenci a confiar

Després de viure una relació tòxica, hi ha alguna cosa que amb el temps es fa evident: encara que mentalment estiguis una mica més tranquil, el cos no sempre va al mateix ritme. El cap pot entendre bastant ràpid que una etapa s'ha acabat, que ja no ets allà, que el pitjor ha passat. El cos, en canvi, necessita més temps.

Per això de vegades passa alguna cosa desconcertant. Tot sembla anar bé, no hi ha cap pensament clar, no està passant res concret… i tot i així el cos s'activa. Apareix l'alerta, l'ansietat, el bloqueig. No perquè estiguis pensant alguna cosa en particular, sinó perquè alguna cosa interna s'ha disparat sola. I és aquí on comença a canviar la manera d'entendre el que et passa.

El cos no necessita explicacions. Necessita senyals de seguretat.

Aquest text no va d'arreglar res ni de «fer que se t'oblidi». Va de com pots començar a acompanyar el teu cos quan entra en mode supervivència, sense forçar-lo i sense barallar-te amb ell.

El cos no es regula des del cap

Durant molt de temps intentem regular-ho tot des de la ment. Entendre què passa, posar-hi paraules, analitzar-ho, reflexionar-hi. I tot això serveix, és clar que serveix, però hi ha moments en què no és suficient. Quan la memòria corporal s'activa, la ment es queda uns segons fora de joc. I en aquells moments no funciona dir-te «tranquil», «no passa res» o «això ja ha acabat».

El cos no funciona així. Funciona amb sensacions físiques, amb ritmes lents, amb presència. Per això, quan està activat, no ajuden els exercicis mentals complexos. Ajuden gestos molt simples, molt bàsics, gairebé primaris.

Què pots fer quan el cos s'activa

No es tracta de grans rituals ni de tècniques sofisticades. De fet, quan la intensitat és alta, com més senzill millor, perquè el cos no pot processar gaire més.

Tornar als peus

Quan notis que l'ansietat puja, porta l'atenció als peus. Recolza'ls bé a terra i nota el pes del teu cos allà. No intentis relaxar-te ni calmar res. Simplement sent el contacte. Això ajuda perquè, quan el cos sent terra, deixa de sentir que està caient. No és relaxació, és estabilitat. Queda't uns segons allà i ja està.

Allargar l'exhalació

En respirar, no et centris tant a agafar aire com a deixar-lo anar. Deixa que l'exhalació sigui una mica més llarga que la inhalació. No cal comptar ni fer-ho perfecte. El cos baixa una marxa quan l'aire surt a poc a poc, perquè rep un senyal molt clar: no hi ha pressa, no cal fugir. No sempre regula del tot, però gairebé sempre baixa una mica la intensitat, i en aquell moment això ja és suficient.

Contacte físic

En alguns moments apareix de forma natural portar-te les mans als braços, al pit o a la cara. No ho pensis com una tècnica. És contacte. El cos interpreta el contacte com a presència, com a companyia. No soluciona res, però transmet alguna cosa molt important: no estàs sol en aquell moment.

Moviment lent, sense objectiu

De vegades ajuda estirar a poc a poc el coll, les espatlles o els braços. Sense música, sense fer-ho bé, sense buscar cap resultat. El cos, quan es mou lentament, surt de l'estat de congelació. No per descarregar-se, sinó per recordar que pot moure's sense perill.

Per què això i no una altra cosa

No es tria perquè sigui el millor ni el més complet. Es tria perquè és l'únic possible quan l'activació és alta. En aquells moments costa concentrar-se, costa seguir instruccions llargues i costa pensar amb claredat. Aquests gestos no li demanen res a la ment. Només presència física. I això marca tota la diferència.

BlueMind no va de calmar-se, va de sentir-se segur

No es tracta de fer desaparèixer l'ansietat. Es tracta que el cos deixi de sentir que està en perill. Quan el cos se sent segur, la intensitat baixa sola. No perquè se l'obligui, sinó perquè ja no necessita defensar-se. Això és BlueMind: baixar el soroll intern sense violència, sense exigència i sense pressa.

El cos també està aprenent

Tot això és un procés. El cos necessita temps per actualitzar-se. No està trencat, no t'està sabotejant, no va en contra teva. Està fent exactament el que va aprendre quan no hi havia una altra opció. I a poc a poc, quan comença a sentir-se segur de veritat, comença a soltar. No perquè se'l forci, sinó perquè ja no ho necessita.

No sempre funciona. Però cada vegada, una mica més. I això ja és una forma molt real de cura.