Quan la ràbia torna encara que ja estigui millor

Aquests dies m'he adonat d'alguna cosa que no esperava.

Estic millor. Ho noto de debò. Tinc més energia, em concentro més, hi ha moments de calma que abans no existien. Puc parlar del que he viscut sense que el cos se'm descontroli. Puc explicar parts del procés sense que se m'acceleri el pols. Fins i tot puc pronunciar el seu nom sense que se'm tanqui el pit. I, tot i així, aquests últims dies ha tornat la ràbia.

No és una ràbia explosiva. No és perdre el control. És alguna cosa més profunda, més silenciosa. Com una brasa que continua encesa sota la cendra. I el que més m'ha sorprès és que ja no em vénen tant els fets concrets. El que em remou és una altra cosa: la sensació que l'altra persona va passar pàgina des del primer minut, o fins i tot abans que tot acabés, mentre jo encara estic acabant d'integrar el que va passar.

Hi ha una part de mi que pensa: no és just. No és just haver-ho donat tot. No és just haver sostingut tant. No és just haver trigat tant a sortir-ne. I, sobretot, no és just sentir que jo encara estic col·locant peces mentre l'altra part ja està vivint una vida nova com si res. Això és el que activa la ràbia.

Durant molt de temps vaig estar en la tristesa. Una tristesa pesada, d'aquelles que no sempre pots plorar encara que vulguis. Jo no he plorat gairebé gens, no perquè no fes mal, sinó perquè el meu cos no sabia fer-ho. El dolor se'm va anar per dins: ansietat, insomni, pensaments que donaven voltes sense parar. No tot dol té llàgrimes. A vegades té tensió.

Ara la tristesa ha baixat molt, però la ràbia apareix de tant en tant. I això m'ha fet entendre alguna cosa important: estar millor no significa que tot hagi acabat. Significa que tinc més recursos.

Abans, la ràbia m'hauria atrapat durant dies. Ara la noto, la sento pujar pel cos, apareixen pensaments intensos… i al cap d'una estona puc tornar a mi. Ja no em quedo a viure dins d'ella. Ja no soc la ràbia. I això, si ho miro amb honestedat, és un canvi enorme.

També m'he adonat que no és una ràbia només cap a l'altra persona. És ràbia cap a la injustícia que vaig sentir. Cap a la part de mi que va permetre coses que no hauria d'haver permès. Cap al temps invertit. Cap a la il·lusió que jo creia real i que després no ho va ser. Cap a tot el que vaig empassar, el que vaig normalitzar, el que vaig intentar sostenir perquè funcionés, mentre això em desgastava per dins.

Però si la miro bé, aquesta ràbia també és senyal que l'autoestima està tornant. Perquè la ràbia sana diu: això no era just per a mi. I quan pots dir això sense destruir ningú, estàs començant a reconèixer-te.

No vull quedar-me enganxat aquí. No vull convertir-me en algú que viu des del ressentiment. Ja he vist el que passa quan algú s'instal·la allà. Jo vull construir. Vull una vida tranquil·la, honesta, sana. Vull una relació on hi hagi admiració mútua, coherència, respecte. I sé que per arribar-hi he de travessar aquesta fase sense convertir la ràbia en la meva identitat. Sentir-la, sí. Viure des d'ella, no.

De vegades encara penso si l'altra persona és feliç, si està bé, si ha trobat algú. I sí, hi ha moments en què això em remou. Però cada vegada dura menys. Cada vegada torno abans a mi. Una amiga em va dir alguna cosa que se m'ha quedat gravada: quan el present sigui més dolç, el passat deixarà de fer mal. Jo intento no esperar que tot sigui perfecte per estar en pau, però també accepto que aquest procés, per a mi, és lent. I no sempre senzill.

Si miro enrere, veig el túnel. Veig l'intens que va ser tot. Veig com de perdut estava. I si em miro ara, amb alguna brasa encara encesa però amb més consciència i més calma, sé que estic sortint-ne.

No és una línia recta. No és una superació màgica. És un procés humà. I potser la maduresa no és deixar de sentir ràbia. Potser és sentir-la, entendre d'on ve i decidir que no dirigirà el teu futur. I això, avui, ja ho puc fer.