Com funcionen les relacions que t'enganxen tot i fer-te mal

Per què t'enganxes a una relació que saps que et fa mal

Hi ha alguna cosa que no s'entén des de fora. Ni tan sols des de dins al principi. És aquella sensació d'estar en una relació on, si t'atures un moment, saps que alguna cosa no va bé… però tot i així et quedes. No perquè no ho vegis. No perquè no ho entenguis. Sinó perquè hi ha una part de tu que continua allà, com esperant que alguna cosa torni a ser com abans, o com creient que encara hi ha alguna cosa que es pot salvar.

A mi em va passar, i durant força temps ho vaig viure amb aquella contradicció constant: d'una banda hi havia moments en què ho veia claríssim, i de l'altra, hi havia alguna cosa que em portava una altra vegada al mateix lloc. I això desgasta molt, perquè acabes qüestionant-te a tu mateix. Comences a pensar que el problema ets tu, que no saps deixar anar, que et falta alguna cosa, i amb el temps vaig entendre que no anava per aquí.

Hi ha alguna cosa que no encaixa… però no saps explicar-ho

Si miro enrere, no va començar malament. De fet, va començar bé. Hi havia connexió, hi havia moments que es sentien reals, hi havia coses que em feien pensar que estava en alguna cosa que tenia sentit. I això és important entendre-ho, perquè si tot fos dolent des del principi, ningú no s'hi quedaria.

El problema és que a poc a poc comencen a aparèixer coses que no acaben d'encaixar. No és quelcom evident. No és un gran senyal vermell que dius "fins aquí". És més subtil. Són converses que et deixen estrany, són reaccions que no t'esperaves, són moments on surts pensant: "això no ha estat normal", però tampoc no saps gaire bé com explicar-ho, i és aquí on comença tot.

Perquè en lloc de parar, el que fas és intentar entendre-ho. Li dones voltes, ho justifiques, penses que potser has interpretat malament, que potser l'altra persona estava malament aquell dia, que deu ser per la depressió… i continues.

Quan comences a adaptar-te sense adonar-te'n

Sense adonar-te'n, comences a canviar petites coses. No de manera conscient, però sí real. Comences a mesurar més el que dius, a evitar certs temes, a intentar que tot estigui més en calma. No ho fas des de la por clara, ho fas des de voler que tot vagi bé, i és aquí on alguna cosa comença a moure's per dins.

Perquè ja no estàs sent del tot tu mateix, però tampoc no ho veus així. Ho veus com "adaptar-se", com "cuidar la relació". I mentrestant, hi ha coses que es repeteixen. Dinàmiques que tornen. Sensacions que ja et resulten familiars.

No és que no puguis deixar anar, és que estàs enganxat

Una de les coses que més em va ajudar va ser entendre que això no anava només d'emocions del tipus "vull o no vull", hi havia alguna cosa més profunda, més automàtica.

Quan en una relació hi ha moments molt bons barrejats amb moments on et sents malament, es crea un patró molt potent. El teu cervell no es queda amb la mitjana, es queda amb els pics. I aquells moments bons pesen molt. Generen una mena d'expectativa que poden tornar, i és aquí on t'enganxes.

No perquè vulguis patir, sinó perquè estàs esperant tornar a sentir allò que sí va ser real en algun moment. Això és el que es coneix com a reforç intermitent. I quan ho entens, comences a veure't des d'un altre lloc. No com algú feble, sinó com algú que ha entrat en una dinàmica que està dissenyada per enganxar.

El punt on comences a dubtar de tu mateix

Per a mi, un dels moments més complicats no va ser el dolor en si, va ser la confusió. Hi va haver un punt on ja no tenia clar què estava passant realment. Entrava en converses amb una idea clara i en sortia amb una de completament diferent. De vegades fins i tot demanant perdó per coses que, en fred, no tenien sentit, i això va desgastant.

Perquè a poc a poc deixes de recolzar-te en la teva pròpia percepció. Comences a confiar més en el que l'altre et diu que en el que tu has viscut. I això et desconnecta de tu mateix.

No és alguna cosa que passi de cop. És progressiu. I quan te n'adones, ja portes temps allà.

Quan intentes sortir… però alguna cosa et torna a portar

Recordo moments en els quals pensava: "fins aquí". Moments on veia clar que no podia continuar així. I tot i així, no era tan fàcil.

Perquè just quan t'allunyes, passa alguna cosa. Un missatge diferent. Una actitud més propera. Una conversa on sembla que tot s'entén. I tornes a connectar amb aquella versió que sí volies, i és aquí on tornes.

No perquè no hagis après, sinó perquè aquella part bona va existir i vols creure que es pot sostenir. Però moltes vegades això no és un canvi real, és més aviat un rebot dins de la mateixa dinàmica. I si no ho veus, et quedes atrapat en aquell bucle.

El moment en el qual ja no pots continuar igual

En el meu cas no hi va haver un punt dramàtic. Va ser més aviat un desgast acumulat. Situacions que es repetien, sensacions que ja no podia justificar, moments on alguna cosa dins meu deia "això no està bé" tot i no saber explicar-ho del tot.

I hi va haver alguna cosa més. No era només el que em passava a mi. Hi havia situacions que tocaven coses importants, que ja no podia relativitzar. I és aquí on alguna cosa canvia.

Perquè pots aguantar molt quan t'afecta només a tu. Però quan comença a tocar alguna cosa més profunda, alguna cosa que forma part dels teus valors o del que vols cuidar, ja no és tan fàcil continuar mirant cap a un altre costat. Aquí comença de debò el canvi.

Sortir no és només marxar, és recol·locar-te per dins

Quan surts d'alguna cosa així, no tot s'arregla de cop. De fet, hi ha una part que és bastant confusa. Perquè pots tenir clar que no vols tornar, però tot i així sentir coses. Pensar en l'altra persona, recordar moments, tenir dies on sembla que retrocedeixis, i això desconcerta.

Però té sentit. Perquè no és només una decisió mental. És un procés intern. El teu sistema s'ha de reordenar. Has de tornar a confiar en el que sents, en com interpretes les coses, en el teu propi criteri i això porta temps. No és lineal. Hi ha dies millors, dies més estranys, moments on sents que avances i d'altres on sembla que no. Però si ho mires amb perspectiva, sí que hi ha canvi.

Tornar a tu, a poc a poc

Si alguna cosa m'emporto de tot això és que no es tracta de fer-ho perfecte ni ràpid. Es tracta d'anar entenent. De deixar de culpar-te per haver-te quedat. De començar a veure què estava passant realment.

Perquè quan entens el patró, deixes de veure-ho com alguna cosa personal i comences a veure-ho com alguna cosa que t'ha passat.

I des d'aquí, a poc a poc, tornes a tu, a com sents, a com decideixes, al que vols construir de debò. No és immediat, però passa. I quan passa, ja no et relaciones igual.