El que ja funciona a la meva vida (encara que de vegades no ho miro prou)

Mirar el que ja hi és, no només el que falta

A EmotionsDev parlo molt de processos, de fases, de reconstrucció i de dol. Però hi ha alguna cosa igual d'important que durant molt de temps em va costar integrar de debò: aprendre a mirar el que ja està bé, el que ja sosté, el que ja funciona encara que una part important de la vida encara estigui oberta. Aquest text no neix per convèncer-me de res ni per tapar mancances. Neix per ordenar amb honestedat i reconèixer una realitat que existeix, fins i tot quan de vegades no la poso en primer pla.

Durant molt de temps la meva atenció anava directa cap a una absència concreta: l'amor de parella, l'experiència compartida, el projecte de vida amb algú, i és lògic. Quan alguna cosa important no hi és, ocupa molt d'espai intern. Però amb el temps he entès que mirar només el que falta acaba distorsionant la percepció del conjunt, perquè que una part estigui pendent no significa que tot la resta estigui buit.

Els vincles que ja sostenen

Quan paro, baixo el soroll i miro amb calma, l'evidència és clara: la meva vida està plena de vincles reals. Tinc una família que m'estima i m'acompanya. No idealitzada, però present. Tinc amics de veritat, dels que desitgen el millor sense competir, dels que s'alegren quan et va bé i no desapareixen quan et veuen vulnerable.

I no només amics propers. També amics de la meva família, veïns, persones que fa temps que no veig però que, cada vegada que coincideixo amb elles, em transmeten afecte genuí i es prenen el temps de dir-m'ho. Això no és poca cosa. Això deixa empremta.

Agraïment i oportunitats inesperades

Gràcies a la meva família —i especialment gràcies a la meva mare— puc viure experiències que mai hauria imaginat, com anar a esdeveniments exclusius o moure'm en contextos que amplien la mirada i la consciència del que és possible. També tinc moltíssima sort amb el meu cunyat i amb la seva família, persones bones, coherents, humanes, d'aquelles que no fan soroll però generen llar.

A més, la vida m'ha anat regalant oportunitats, sorpreses i situacions que no vaig forçar i que van aparèixer quan estava alineat. Coses que, temps enrere, no hauria sabut ni imaginar.

El que soc i el que sé de mi

Amb els anys he après a reconèixer aspectes de mi sense vergonya. Tinc un fill meravellós que em recorda cada dia el que importa de debò. Tinc una bona feina que em dóna estabilitat. Soc una persona creativa i molt sensible: puc escriure cançons, contes, llibres, transformar el que sento en alguna cosa amb sentit.

Soc detallista. Em preocupo pels meus. Cuido quan algú ho necessita. No sé estimar a mitges. I hi ha una veritat que el temps m'ha confirmada una vegada i una altra: quan em proposo alguna cosa i m'hi enfoco de debò, ho aconsegueixo. No sempre ràpid ni fàcil, però arriba.

L'amor que encara està per arribar

I tot i així, hi ha una part que continua oberta: l'amor de parella. No ho dic des de la queixa ni des del buit, sinó des de l'honestedat. Encara no he viscut l'experiència amorosa que sento que puc viure. Encara no he trobat algú amb qui compartir tot això d'una manera sana, tranquil·la i recíproca.

No algú a qui rescatar sinó algú que vulgui ser-hi, mirar, construir i gaudir. Algú que pugui veure el que ja hi ha i no ho vulgui canviar, minimitzar o posar-ho a prova. Algú que senti il·lusió i admiració per el que soc, igual que jo per el que és.

Compartir el bo també és amor

Quan arribi aquell moment, m'encantarà compartir-ho. Perquè si alguna cosa he entès és que una de les coses més boniques d'aquesta vida no és només ser feliç, sinó compartir la felicitat i els moments bons amb les persones que estimes. Tinc moltes ganes d'això, de compartir, de construir i de formar també la meva pròpia unitat familiar.

Mentrestant, continuo cuidant el que ja tinc, continuo agraïnt i continuo confiant. Perquè tot això que ja existeix també és amor. I no és poc.

(Demà - Podeschva)