Quan comences a dubtar del que vas veure: el gaslighting i l'esborrat silenciós de la teva realitat

D'on ve la paraula "gaslighting"?

El terme gaslighting no va néixer a la psicologia. Ve d'una obra de teatre de 1938 anomenada Gas Light, que després es va convertir en una pel·lícula força coneguda el 1944, Gaslight. La història és senzilla: un home manipula lentament la seva esposa per fer-li creure que està perdent el seny. Entre d'altres coses, baixa la intensitat dels llums de gas de la casa. Quan ella nota que la llum canvia, ell insisteix que no ha passat res i que s'ho està imaginant. A poc a poc, repetint petites negacions de la realitat, aconsegueix que ella comenci a dubtar de la seva pròpia percepció.

Aquesta és l'essència del gaslighting. No és un atac frontal ni una discussió directa. És quelcom molt més silenciós: la manipulació constant de la realitat fins que l'altra persona deixa de confiar en el que veu, en el que recorda o en el que sent.

Quan quelcom dins teu sap que alguna cosa no encaixa

Hi ha una sensació molt concreta que costa explicar si no l'has viscut. No és una baralla forta ni una falta de respecte evident. És més difús. Comença amb petits comentaris: que estàs exagerant, que has entès malament alguna cosa que recordes perfectament, que una conversa mai va tenir lloc tot i que tu recordes clarament el que es va dir.

En el meu cas hi va haver moments en què em vaig trobar revisant mentalment converses senceres. Tornant una i altra vegada a escenes que tenia bastant clares al cap. I això és esgotador, perquè la teva ment entra en un bucle estrany: saps el que vas veure, saps el que vas escoltar, però algú insisteix tant en el contrari que la teva seguretat comença a trontollar.

El més curiós és que al principi ni tan sols ho interpretes com a manipulació. Penses que potser ha estat un malentès, que tal vegada no t'has explicat bé o que l'altra persona simplement ho recorda diferent. Així que intentes aclarir-ho. Intentes reconstruir la conversa perquè tot tingui sentit.

Però com més ho intentes, més embolicat es torna tot.

El moment en què comences a demanar perdó sense saber per què

Una de les coses que més impacta és quan mires tot això amb una mica de distància: recordo que començava a demanar perdó per coses que sabia que no havia fet o per interpretacions seves sobre una realitat completament diferent. No perquè cregués realment que eren culpa meva, sinó perquè semblava l'única manera d'acabar la discussió. I aquí comences a entendre què està passant realment.

El gaslighting no busca guanyar una discussió, busca alguna cosa molt més profunda: que deixis de confiar en la teva pròpia percepció. És com si algú instal·lés un petit virus en el teu programari mental. No trenca el sistema de cop, només introdueix errors, petits bugs que fan que comencis a qüestionar el que veus, el que recordes i el que sents, i quan això passa durant molt de temps, la teva energia se'n va tota intentant depurar el sistema i acabes amb un Burnout profund.

El desgast invisible

Hi ha alguna cosa que la psicòloga Robin Stern explica molt bé quan parla de gaslighting: aquest tipus de dinàmiques solen aparèixer en fases. Primer ve la incredulitat. No pots creure que l'altra persona estigui negant alguna cosa tan evident, així que intentes explicar-ho millor, aportar context, reconstruir el que ha passat.

Després arriba la defensa. Aquí és on gastes la major part de la teva energia. Intentes demostrar la teva versió, recordar detalls, revisar missatges, reconstruir converses. La teva bateria mental comença a buidar-se perquè el teu sistema està constantment intentant validar la realitat.

I si el procés es manté durant molt de temps apareix quelcom encara més perillós: el cansament emocional. Aquell punt en què comences a pensar que potser és millor deixar-ho córrer. Que potser no val la pena discutir més. I sense adonar-te'n acceptes la versió de l'altre només perquè el conflicte acabi. Quan això passa és com si cedissis el control del sistema.

El maquinari mai no menteix

Una de les coses que més em va ajudar a sortir d'aquell estat va ser començar a escoltar alguna cosa molt bàsica: el meu propi cos. Perquè tot i que la ment comenci a confondre's, el sistema nerviós sol detectar molt ràpid quan alguna cosa no va bé.

Aquell nus constant a l'estómac (per això anava perdent pes fins arribar als 62,5 kg), aquella incomoditat que apareix després de certes converses, aquell cansament mental que s'instal·la quan intentes explicar alguna cosa que saps que va passar (que entre d'altres coses, per això vaig tenir un Burnout bastant fort). Tot això és informació. És com un senyal del maquinari dient que alguna cosa en el programari no funciona correctament.

I de vegades la recuperació comença amb quelcom molt senzill però molt potent: tornar a validar la teva pròpia percepció. Si ho vas veure, va passar. Si ho vas sentir, es va dir. Si alguna cosa et va fer sentir malament de forma constant, mereix ser mirada. No es tracta de tenir raó en tot ni d'imposar la teva versió. Es tracta de recuperar el teu criteri intern.

Recuperar el teu propi sistema

Després de passar per experiències així hi ha alguna cosa que es torna molt valuosa: tornar a confiar en tu. Tornar a confiar en el que perceps, en el que recordes i en el que sents, i en aquesta fase encara hi segueixo. Racionalment puc saber i entendre moltes coses, però el meu cos encara no pot acabar de connectar amb la ment. Hi ha un cert bloqueig Ment-Cos.

Ningú hauria de tenir permís per editar la teva memòria emocional ni reescriure la teva història. Cada persona pot tenir la seva interpretació del que passa, però hi ha una línia molt clara entre tenir versions diferents d'un fet i fer que l'altre dubti de la seva pròpia realitat. Quan aquesta línia es creua, el dany no és a la discussió. El dany és en la confusió que s'instal·la dins teu.

Per això avui intento recordar quelcom bastant senzill: la meva ment pot confondre's de vegades, però el meu sistema intern sol saber quan alguna cosa no encaixa, i quan aquesta alerta apareix de forma repetida, en lloc d'apagar-la, val la pena escoltar-la.

Recuperar la teva realitat no és guanyar una discussió, és alguna cosa molt més important. És tornar a confiar en el teu propi sistema, i quan recuperes això, recuperes també alguna cosa que ningú t'hauria de treure: el teu criteri, la teva claredat i la teva manera de mirar el món.